Jornada rareta. Primer perquè los de la tele passen juntets els dos últims capítols de la sèrie, i segon, perquè lo temps de fa temps ha tornat en forma de pluja polsoseta en el darrer episodi. Una pluja que que no sabiem que, fa temps, havia caigut. Però no només havia caigut si no que, a més a més, ha deixat llavor, la llavor que ha donat fruit al nostre temps, lo temps d’ara. I aquest temps d’ara torna a deixar llavor, una llavor que sirà lo temps del futur. Un temps futur que es preveu ple de plors i de caquetes. I fins aquí… lo temps.

Aquest matí hai anat a acompanyar al Bardagí a la porta del gimnàs i quan hai vist la nova monitora, m’hai tret la samarreta i hai començat a fer flexions allà a terra. No hai vist a la vida una cosa més guapa i més ben parida! Crec que jo sóc l’home que fa anys que espera: la mente sana in corpore sano.

S’ha mort la padrineta i haurem d’anar a Cáceres per l’anterro. Au, ara agafa el cotxe i vés-te’n cap a Espanya!! Doncs que sapigueu que no penso dir ni una paraula en castellà. Jo no doblego la llengua ni que em matin!

M’han dit que vagi al psicòleg. Què hi hai d’anar a fotre al psicòleg, anar allà a xerrar com una vella? “Oh, me pasa esto, me pasa lo otro…” Què passa, que s’ha posat de moda anar al psicòleg? Apa, tot Déu va al psicòleg! Tots grilalts, com a cafeteres! Pues jo no, jo estic bé, soy un tío de puta madre, estoy mu bien, me lo paso mu bien, sóc molt feliç, ole, ole… Ai, que m’agafen ganes de ploraaaaar!

Estic millor que mai. M’han auferit de donar unes classes magistrals de nivell universitari i no puc dir que no. Lo jovent me té com un icono de sabiduria i necessiten popar de mi i dels meus coneixements.

A mi sempre el tema dels fantasmes m’ha semblat una mamarratxada. Totes aquestes supersticions dels ressuscitats són una collonada, són de mentida. Lo que està clar és que un cop morts mos foten al “hoyo” i nos quedem sense “bollo”.

No heu pensat mai que podríeu ser uns superhéroes? Jo crec que ho sóc. A mi avui m’ha picat una cuca i, de sobte, m’han vingut com uns poders. A partir d’ara em diré Cucaman, no confondre amb “l’home de la cuca” perquè aleshores semblaria que parléssiu del marit d’una nana que es diu Cuca. O de la tita d’un tio, “l’home de la cuca”, com a vulguent dir “l’home que té una tita determinada”. Cucaman vol dir “l’home cuca”. És ell mateix, és l’home que és una cuca.

Avui entraré per la puerta grande al món de lo rock. Ja us podeu imaginar: una cerveseta a Munich, un cubateta a Moscú, una ginebra a Ginebra… Fer música és això, xiquets. És pam, pam, pam…!

Mira que diuen a lo terrat!

Lo matrimoni vol dir serietat i compromís. Però per aguantar aquesta serietat i aquest compromís, l’home ha de tenir la tita lliure. Si no com vos aguantar-ho, això?

Ja torno a sortir per la tele. Tercera temporada. M’han dit que vindrà a casa una cosineta que no conec que s’anomena Alejandra, però que recordi jo no hai demanat cap xiqueta de companyia. Segur que tindrem problemes.